NECESSITEM UNA GRAN MANIFESTACIÓ EL 16F. Jordi Oriola Folch, realitzador audiovisual

En les campanyes de denúncia apareix, tard o d'hora, el debat sobre l'aventura d'impulsar una ILP. Els favorables hi veuen la possibilitat de visibilitzar encara més la demanda i, si tot anés bé, arribar a la implementació d'una llei, però als detractors els pesa embrancar-se en un esforç descomunal en el terreny de joc dels poders establerts, generalment contraris a la proposta, que tindran a la seva mà la possibilitat de truncar el procés a la primera de canvi, infligint un revés a les espectatives dels impulsors, exhausts i ficats, de sobte, en un atzucac de tortuosa sortida. 

La realitat és que en 28 anys, el Congrés no havia ni arribat acceptar a tràmit les més de 60 ILP que s'hi havien presentat, amb una única excepció. Cal remarcar que aconseguir el mig milió de suports que requereixen no és com una àgil recollida de suports a internet, sinó que és un esforç ingent de gestionar fulls oficials, de paradetes al carrer, d'explicar la proposta i debatre-la... per tant, que la ILP de la dació retroactiva hagi aconseguit 1.402.854 suports és espectacular! Hi ha ajudat el drama social en augment, la coincidència amb l'inesperat esclat del 15M, i l'energia i coratge de la PAH i col·laboradors, que han combinat la recollida de signatures amb constants accions de desobediència contra els desnonaments. 

Tot semblava abocat a un nou capítol de frustració i patetisme del nivell democràtic post-franquista, amanit amb un contrapunt de sarcasme si la ILP a favor dels toros properava, quan ha saltat la sorpresa: el PP ha acceptat la proposició a tràmit (CiU ja havia canviat de postura dies abans, per deixar el PP sol davant de la ciutadania). En el canvi, ha estat determinant el gran suport ciutadà, contrastable mediàticament i demoscòpica, construït a base d'accions directes, de la compareixença de la PAH al Congrés, del drama dels suïcidis, i tot això visibilitzat a les xarxes socials i als mitjans de comunicació. Ha estat una injecció de motivació i de comprovar que “mobilitzar-se, sí que serveix!”. 

Però hem d'entendre què ha portat al PP a actuar així. Tenien dues possibilitats: 
1) Rebutjar-la i acabar d'irritar la ciutadania provocant una explosió social en cadena a partir de la manifestació convocada per al 16F. 
2) Acceptar-la a tràmit, tot i que obri un debat que no volen, amb l'intent de passar el tràngol del 16F amb un optimisme desmobilitzador: “ja s'ha aconseguit fer justícia”, “han entès que era necessari”, “les coses comencen a canviar” i, a llarg termini, intentar desinflar el globus, desvirtuant la proposta, que només els polítics podran debatre, de forma que esdevingui complicat tornar a aglutinar tant de rebuig contra el que finalment aprovin. 

Aquesta és l'aposta del PP, i de CiU també. Està a les nostres mans aconseguir una grandíssima manifestació el 16F com ho hagués estat amb la revocació de la ILP. Cadascú s'ha d'encarregar de convèncer el seu entorn per assistir-hi. D'altra manera, desaprofitarem l'acorralament a que els hem sotmès.